Arxiu del blog

Entrevista a la Dra. Maria Lacueva (UV)

Hem tingut l'oportunitat d'entrevistar a la Dra Maria Lacueva (UV) especialista en literatura femenina i des del curts 2006-2006 ensenya llengua i literatura catalanes a les univesitats de Heidelberg i Saarbrücken   i que formarà part de la taula redona La dona com autora i objecte de l’escriptura del proper 28 de setembre en el marc del Congrés Internacional de l'Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatures Catalanes que se celebrarà a València. Us deixem aquí l'entrevista:


En el vostre cas, de quina manera la recerca sobre literatura femenina va arribar a vosaltres? Quins consells ens donaríeu per tal d’escollir la temàtica investigadora?

En primer lloc, enhorabona per la creació de l'Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes i l’organització d’aquest primer Congrés: són dues iniciatives ben necessàries per a establir xarxes, complicitats i, esperem-ho, futures col laboracions, nacionals i internacionals, en l’àmbit de la recerca. És un plaer poder participar en aquest esdeveniment i fer-ho, a més, des de la facultat on vaig començar la meua formació universitària.

Respecte a la pregunta, he de dir que la delimitació del meu àmbit de recerca es va conformar ja durant la carrera: la meua predisposició a la lectura i interpretació de literatura es va veure nodrida a bastament per les assignatures que s’oferien a Filologia Catalana; paral lelament, les matèries sobre Teoria de la Literatura em van obrir les portes a un món, el d’allò etiquetat com a Crítica Literària (i Cultural) Feminista, que em va captivar, sobretot, per la capacitat de plantejar preguntes clau i de formalitzar debats sobre una de les lacres més doloroses (i injustificables) de les nostres societats: la desigualtat entre homes i dones (i si fem un pas més enllà, entre homes heteronormatius i qualsevol altra identitat de gènere). L’enorme diversitat de posicionaments que engloba la crítica feminista i els reptes que planteja em van dur a la conclusió que encara calia posar moltes mans en farina per superar-los, i que jo hi volia participar.

D’altra banda, la meua estada com a Sèneca a la Universitat de Girona, la finalització dels meus estudis de Llicenciatura a la Sorbona, i la meua tornada a la UdG per a cursar el Diploma d’Estudis Avançats (ara seria un màster) en „Teoria i Cultura Contemporànies“, em van permetre ampliar tots dos aspectes (literatura catalana i europea, i crítica literària); però crec que el punt d’inflexió va arribar quan van coincidir dos fets mentre cursava el DEA: d’una banda, estava decidida a dedicar la meua tesina (ara seria TFM) a l’edició de diversa documentació (conferències, correspondència, articles, etc. dels anys 30 del segle passat) d’Aurora Bertrana que es trobava al Fons Bertrana de la UdG; d’altra banda, se’m va proposar redactar les fitxes de Dolors Orriols i Carme Guasch per a la web de l’AELC: es tractava de dues escriptores catalanes, completament desconegudes per a mi, que havien escrit en català durant i després del franquisme.Tot plegat, per dir-ho curt, vaig prendre consciència de què, durant la I República i la dictadura, hi va haver vida literària entre les dones més enllà de Mercè Rodoreda. De seguida em vaig plantejar la pregunta: i al País València, què hi havia passat, amb les escriptores? La meua incapacitat per respndre aquesta qüestió bàsica (sobretot perquè havia estudiat tota la vida a València!) em va deixar perplexa, sobretot quan una cerca d’unes tres hores a Google em va permetre configurar un primer llistat amb sis noms (que després s’allargaria a vuit) i un bon grapat d’obres de diferents gèneres. Vaig canviar l’objecte d’estudi de la tesina automàticament i, tutoritzada per Xavier Pla (UdG), aquell treball em va servir per aportar un estat de la qüestió sobre el tema i una primer catàleg crític mínimament sistematitzat del corpus. La quantitat d‘informació que seguia trobant era, però, aclaparadora, i després de quatre anys més de recerca, amb un peu a Alemanya on vivia i treballava,  un altre al País Valencià, on passava les vacances recopilant informació, i sempre i dirigida de manera impecable per Josep Ballester (UV), vaig poder abocar els resultats de tot plegat a la meua tesi doctoral Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra: una perspectiva des de l'educació literària.

A aquelles i aquells que comencen a investigar els diria tres coses: en primer lloc, que no tinguen por ni a l’hora de plantejar-se preguntes, per molt esbojarrades que puguen semblar en un principi, ni tampoc a contestar-les honestament, en el sentit acadèmic del terme: de vegades, una aparent errada o contradicció és la llavor imprescindible per a un descobriment. En segon lloc, que no s’espanten a l’hora d’endinsar-se en àmbits encara poc o gens tractats dins la tradició investigadora de la Filologia Catalana: encara hi ha molts camins per explorar dins d’aquesta disciplina. I, en tercer lloc, que trien una temàtica que els apassione: sé que sona a tòpic, però crec que és l’única manera de mantindre la constància durant anys i de no sucumbir al desgast que, en molts sentits, suposa una tesi doctoral.

Quin diríeu que ha estat el major repte de la vostra trajectòria investigadora com a especialistes en literatura femenina?
Abans de res, voldria aclarir que m’estime més parlar de literatura d’autora que de literatura femenina: les connotacions de l’adjectiu “femenina” són diversos i no especifiquen si es tracta de literatura escrita per dones, d’aquella adreçada al públic femení, de temàtica femenina (i ací caldria aclarir què entenem com a temes “femenins”), etc. Lligat amb això, un dels grans reptes ha estat la superació d’un important buit de referents metodològics, teòrics i bibliogràfics respecte a l’estudi de la literatura d’autora dins la tradició filològica catalana, la qual, tradicionalment, ha presentat certa reticència a explorar aquest àmbit, cosa que ens ha dut a un desconeixement important de les genealogies femenines literàries a casa nostra; certament, comptem amb honorabilíssimes excepcions, com ara els treballs de crítica feminista de Maria Aurèlia Campmany, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal i Lluïsa Julià, o més recentment Neus Real, M. Ángeles Herrero o Verònica Zaragoza; pel que fa al cas específic de les autores valencianes contemporànies, alguns treballs de Jaume Pérez Muntaner, Lluís Alpera, Carles Mulet i Josep Ballester són també fonamentals, però la sensació de “solitud” i incertesa a l’hora de dur a terme la meua investigació m’ha resultat molt feixuga. Sort de les nombroses complicitats que hi he trobat, les quals em reconfortaven i m’animaven a seguir picant pedra: aquesta és, sense cap mena de dubte, la part més dolca de la recerca.
D’altra banda, i malgrat treballar sobre un corpus contemporani, la dispersió dels documents i les dificultats per accedir a alguns arxius ha estat una tasca esgotadora. A tall d’exemple: no em van permetre (i, per cert, encara no ho han fet) consultar l’arxiu de Lo Rat Penat on em consta que es troba material escrit per les autores que tracte. A l’Ateneu Mercantil de València només em van permetre un accés molt superficial al seu arxiu, tot i que durant el franquisme va ser un reducte d’activitat cultural valencianista dins del qual van participar activament algunes de les escriptores. I al Archivo General de la Administración (AGA), a Alcalá de Henares, on es troben els informes de la censura franquista, els entrebancs són espectaculars: no tenen tots els documents catalogats i, a més, el catàleg no està en línia: cal anar-hi en persona per poder consultar-lo als seus propis ordinadors. Una vegada demanes el que vols, et treuen unes capses amb nombroses carpetes a dins que has d’obrir, una per una, fins trobar l’expedient que busques. I tot amb molta cura, perquè el paper es desfà entre els dits de tan vell com és i tan ple d’humitat com està; alhora, però, cal treballar a corre-cuita perquè només obren fins al migdia! Sort d’algunes de les professionals que hi treballen: són d’una ajuda impagable i molt empàtiques amb els investigadors, ja que som nosaltres qui paguem les conseqüències de les seues precàries condicions de treball i la manca de recursos que pateixen.

Al vostre parer, quina eina manca en l’àmbit de la recerca per tal de donar a la figura de l’autora l’embranzida definitiva dins els estudis filològics i en la investigació en general?

Com he comentat abans, el trencament d’una inèrcia que d’alguna manera ha allunyat la Filologia Catalana d’un dels debats globals més potents de l’actualitat com és la crítica feminista, és un pas imprescindible per a donar l’empenta definitiva als estudis sobre la literatura d’autora. Crec que, a poc a poc, ho estem aconseguint, i els estudis duts a terme fins ara ens deixen intuir que encara hi h molt a dir sobre aquest objecte d’estudi; per tant, caldria dotar aquest tipus d’investigació de suport material en diversos sentits, com ara l’econòmic (beques, ajuts i projectes sostenibles i sostinguts en el temps), l’infraestructural (facilitar l’accessibilitat a la informació, digitalització de la documentació, etc.), el teòric i metodològic (amb el desenvolupament d’eines que tinguen en compte les singularitats de la cultura catalana de manera interdisciplinària), i també divulgatius i normalitzadors: fins que els resultats dels estudis sobre les escriptores, i el quefer de les dones en general, no entre ens els contingts curriculars de tots els nivells d’ensenyament, serà molt dificil canviar res. Com diu la meua admirada professora Carmen Servén Díez, es tracta, simplement, d’evitar que l’estudiantat finalitze la seua formació (Primària, Secundària o Superior) pensant que: “a lo largo de la Historia las mujeres fueron siempre ágrafas, iletradas o incapaces para la literatura por naturaleza”. Ni més... ni menys!

La vitalitat i la quantitat d’aportacions innovadores de línies de recerca com la vostra són un símptoma important del fet que durant anys les escriptores han ocupat un paper secundari en el món investigador. Què ens hem perdut durant tot aquest temps?

Què ens hem perdut i que ens estem perdent encara! Per exemple, i per posar uns pocs exemples tant concrets com més generals, ens estem perdent l’aportació de les dones valencianes a les lletres durant el segle XIX i el principi del XX, etapes quasi completament per estudiar encara; també ens manca molta informació sobre les escriptores de les Illes durant l’època contemporània i els buits temporals pel que fa a les del Principat també són remarcables. La conseqüència directa de tot plegat és que en ple segle XXI encara no estem en condicions de construir una visió mínimament global, sistematitzada i contextualitzada de les genealogies femenines literàries d’arreu del domini lingüístic i, per tant, ens estem perdent bona part de la història cultural dels PPCC. Quines implicacions té aquest fet? Doncs que tant als i a les especialistes com a la societat en general ens manquen referents femenins, tant literaris com en tots els àmbits. Aquest desconeixement del patrimoni col·lectiu ens duu a una sensació d’orfandat que, tal i com demostren els estudis que actuals, és completament infundada i irreal.

Igualment, la manca d’estudis específics comporta la creació de tòpics o falsos mites al voltant de la dona com a autora de textos diversos. Quins tòpics penseu que s’han creat sobre la figura de la dona intel·lectual al llarg dels segles i quins ja hem superat?

L’escriptora de ciència ficció i crítica feminista Joanna Russ contesta molt bé aquesta pregunta al seu How to suppress women's writing (1983), on analitza els principals prejudicis que han servit d’excusa per menysprear la literatura d’autora (i qui diu literatura diu qualsevol disciplina social, de l’art, del pensament o de les ciències) i que, a força de repetir-los, han acabat esdevenint una mena de veritats absolutes acceptades per la immensa majoria de la societat. El llistat de tòpics que Russ proposa és el següent:
She didn't write it.
She wrote it, but she shouldn't have.
She wrote it, but look what she wrote about.
She wrote it, but “she” isn't really an artist and “it” isn't really serious, of the right genre – i.e., really art.
She wrote it, but she wrote only one of it.
She wrote it, but it's only interesting/included in the canon for one, limited reason.
She wrote it, but there are very few of her.
Desgraciadament, encara estem lluny de superar de manera massiva i definitiva aquests prejudicis, tant de manera individual com en el seu conjunt, però també és cert que s’ha fet moltíssima feina en aquest sentit; el procés per aconseguir-ho és continu i imparable i, per tant, crec fermament que ja no hi ha marxa enrere. En aquest sentit, doncs, el creixement quantitatiu i qualitatiu d’estudis específics al respecte és essencial per a desbordar amb proves empíriques i anàlisis aprofundits aquests falsos mites i, sobretot, per evitar-ne a creació de nous. Al meu parer, aquest és un dels més grans reptes col·lectius del segle XXI i està en les mans dels investigadors, veterans i joves, assumir-lo i superar-lo.

Comitè organitzador i seu II CIAJILLC

Ens plau informar-vos que l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (AJILLC) obri candidatura per a l’elecció de la seu que acollirà el II Congrés Internacional de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (II CIAJILLC). 

No cal que tot el comitè organitzador siga ja membre de l'AJILLC: volem que el comitè organitzador puga ser format per persones que ara per ara poden ser part d'aquest projecte, així com el jovent que en podrà formar part quan finalitze el grau. El que és primordial és continuar endavant amb la tasca d’estimular la investigació en filologia catalana i fer lligams al llarg del domini!

Així doncs, us animem a presentar la vostra candidatura per a l’elecció del lloc on se celebrarà el II CIAJILLC.

Preguem que els interessats a pertànyer al comitè organitzador del II CIAJILLC ens feu arribar abans del 27 de setembre al correu de la direcció executiva (ajillc.direccio@gmail.com) una circular en què conste una petita presentació, l’equip que conformarà el comitè organitzador, la seu on s’acollirà el congrés i les dates aproximades de celebració. A l’Assemblea General, en el punt de l’ordre del dia que corresponga a l’elecció de la seu, es podrà realitzar una intervenció breu aclarint els assumptes de la circular. A més, també serà possible que qualsevol assistent present a l’Assemblea General propose allí mateix la seua candidatura i faça una intervenció explicativa on conste, també, una petita presentació, l’equip, la seu i les dates aproximades.

Tal com consta a l’article 32 dels Estatuts de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes, la Junta Directiva es farà càrrec de difondre les candidatures per a les seu. Així mateix, com s’aclareix a l’article 26, se durà a terme l’elecció de la seu del següent congrés a l’Assemblea General Ordinària, la qual tindrà lloc l’últim dia del I CIAJILLC, com està previst al programa i com es declara a l’article 20.

Entrevista al Dr. Germán Llorca Abad (UV)


Hem tingut l'oportunitat d'entrevistar al Dr. Germán Llorca Abad (UV) especialista en ciències de la comunicació i que formarà part de la taula redona "Recerca i mitjans de comunicació" del proper 27 de setembre en el marc del Congrés Internacional de l'Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatures Catalanes que se celebrarà a València. Us deixem aquí l'entrevista:


L’audiovisual al País Valencià ha estat motiu de moltes discussions i, en conseqüència, ha aconseguit tants adeptes com detractors. En aquesta nova etapa, en aquesta nova oportunitat per a l’audiovisual que esperem es pose en marxa prompte, on penseu que està el major repte a superar?

-El major repte serà el de fer una televisió de servei públic, allunyada de partidismes i d’una qualitat que siga la referència per al sector audiovisual. Això no ho hem tingut mai i això és al que hem d’aspirar. La televisió i la ràdio públiques no s’hauran de barallar per les audiències, ja que les audiències són una condició, no una finalitat.

Igualment, un punt clau a l’hora de fer programes en valencià podria ser l’adequació del llenguatge al registre segons el format del programa de televisió. Ara bé, on posaríem el límit entre allò que sona “natural” a l’espectador però que incorre en errors lingüístics greus i allò totalment normatiu? Potser hi ha un error de concepte entre “natural” i “normatiu”?

-Honestament pense que tendim a creure que “la gent del carrer” parla pitjor de com realment ho fa. És a dir, que la distància entre una certa (in)correcció i la norma no es tanta. Evidentment, l’espectador s’haurà de sentir a gust amb el “valencià que usen” la ràdio i la televisió; però la ràdio i televisió no poden renunciar a la seua capacitat “preceptiva” en qüestions lingüístiques... i això no és res diferent del que passa amb altres llengües. S’hauran d’establir contextos d’aplicació de les normes i s’haurà de ser generós i flexible al mateix temps. “La normalitat”, com la que tenen altres llengües, és un objectiu de llarg recorregut.

En les properes jornades del I Congrés de Joves Investigadors molt segurament vos trobareu davant estudiants o persones interessades en la recerca en el vostre àmbit. Quina recepció te la investigació en els mitjans de comunicació? Sobre quines temàtiques cal fer recerca actualment?

-En l’àmbit estricte de la comunicació parlar de “mitjans” ja no té sentit. Els estudis han d’arribar i contemplar l’àmbit de la comunicació digital i és en el concepte “espai de comunicació” on se centren els interessos actualment. Dit amb unes altres paraules; com la capacitat de l’espectador de decidir la seua “dieta digital” ha obligat als mitjans tradicionals a canviar les seues estratègies. I hi ha moltes temàtiques vinculades als estudis de recepció, les narratives transmèdia, vinculades a l’estructura de naturalesa híbrida de la comunicació...

En la mateixa línia de la pregunta anterior, quina és la funció d’un filòleg en un mitjà audiovisual? I quina formació específica hauria de tenir per tal d’accedir a un lloc de treball en aquest àmbit?

-És una bona pregunta per a la que no tinc una contestació “contundent”. Des del meu punt de vista, un filòleg és un especialista que en un mitjà vetlla per la qualitat de la llengua que s’utilitza: en una telediari, en una sèrie de televisió, en els recursos expressius que usen els presentadors d’un concurs... Quina formació específica precisaria per a ser un/a bon/a professional? Potser ampliar la que ja tenen a l’audiovisual: narratologia, muntatge, llenguatges audiovisual i televisiu... a fi d’entendre millor com funcionen els textos on allò lingüístic és “un component més”.




Entrevista a la Dra. Verònica Zaragoza (UOC-UV)

Hem tingut l'oportunitat d'entrevistar a la Dra Verónica Zaragoza (UOC-UV) especialista en literatura femenina en de l'edat moderna  i que formarà part de la taula redona La dona com autora i objecte de l’escriptura del proper 28 de setembre en el marc del Congrés Internacional de l'Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatures Catalanes que se celebrarà a València. Us deixem aquí l'entrevista:

No tots els dies tenim davant nostra tres especialistes en literatura femenina de diferents períodes. Per això, vos volem plantejar algunes qüestions breus sobre aquesta disciplina que encara té tantes dades que aportar al món de la investigació.
En el I Congrés de joves investigadors vos trobareu davant estudiants que encara no saben ben bé quina línia de recerca seguir. En el vostre cas, de quina manera la recerca sobre literatura femenina va arribar a vosaltres? Quins consells ens donaríeu per tal d’escollir la temàtica investigadora?

-Realment, el plaer és meu, per l'oportunitat de participar a un Congrés tan interessant i necessari com aquest de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes. I dic que és necessari no només perquè contribueix a estimular la recerca, sinó també perquè serveix per compartir informacions vinculades amb metodologies, tractaments, fonts, noves mirades sobre l'objecte d'estiu... així com per a la creació de sinergies i el teixit de noves xarxes necessàries entre investigadors i investigadores que enriqueixen l'estat de la recerca en l'àmbit de la llengua i la literatura catalanes. Per això, voldria agrair al Comité Organitzador la seua invitació i el seu interés per incloure una sessió dedicada centralment al tema de la recerca en l'escriptura femenina en el domini català, en la qual tindré l'honor de participar amb dues bones col·legues, com són Maria Lacueva i Maria Àngels Herrero. Tampoc no voldria deixar passar l'ocasió per celebrar la iniciativa d'aparició de l'Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalana a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València, que representa una fita importantíssima per a la recerca a casa nostra, amb desitjos de projectar-la més enllà dels nostres murs.
Dit això, personalment, el cuquet de la recerca em va venir després d'una d'estada Séneca-SICUE a la Universitat de Girona, en la qual vaig poder acabar la llicenciatura de Filologia Catalana (cursada a la Universitat de València) amb una experiència immillorable. Abans de tornar cap a València, se'm va proposar la possibilitat de començar els estudis de doctorat vinculada al grup de recerca NISE. Literatura Catalana de l'Edat Moderna, de la mà del que més tard seria el meu tutor de tesi, el professor Pep Valsalobre. I no em va costar gens decidir-me. Allò que havia de ser una estada acadèmica de menys d'un any i que havia de representar el colofó de la meua vida universitària, es va convertir, de fet, en l'inici d'una etapa de recerca que encara dura avui, després d'haver estat investigant llargs anys sobre la literatura femenina dels segles XVI-XVIII a tot el domini lingüístic català i d'haver defensat la tesi doctoral «En vers vull desafiar...». La poesia femenina a l'àmbit català (segles XVI-XVIII). Edició crítica» (2016) .
Recorde que en una de les meues primeres reunions de treball amb el meu tutor, van aparèixer sobre la taula diferents propostes amb una llarga llista d'aspectes i temes que calia estudiar i desempolsar de la literatura catalana moderna (i encara n'és, de llarga... ens falten tantes investigacions sobre la literatura dels segles XVI-XVIII!). I un dels temes que va sorgir va ser el l’estudi i edició de la literatura femenina del període, molt poc tractat aleshores. Sempre he estat molt interessada en l'obra d'autora i el tractament de les qüestions de gènere a la literatura i, en l’àmbit social, em preocupa qualsevol tipus de violència exercit contra les dones: també la manca d'igualtat entre dones i homes, en els diferents aspectes de la nostra vida, així com la infrarepresentació femenina en el discurs històric. I, per això, no em va resultar gens difícil triar el tema del que seria la meua futura recerca. Vaig dedicar els estudis del màster a començar a abordar la literatura femenina catalana dels segles XVI-XVIII partint d'un intent de catalogació parcial d'autores i obres, amb la tesi de màster «Posà-la per ser humil en la muntanya més alta...»: La literatura femenina a l’edat moderna a Catalunya i a les illes Balears (2010), que complementés les recerques de la investigadora M. Àngels Herrero fetes sobre el panorama valencià. I vaig seguir estirant del fil amb viatges a biblioteques i arxius diversos, lectures enriquidores i converses amb grans sàvies i savis que m'han ajudat a donar forma i a acabar la tesi doctoral. Centrada en un dels aspectes més desconeguts del tema, la poesia escrita per dones al nostre domini lingüístic, em va obligar a projectar una mirada més general al gran tema de l'escriptura femenina: revisar infinitat d'obres d'autora (n'he documentat fins a 400 noms!), estudiar els diferents gèneres textuals i emmarcar-los en el seu context, a través d'una recerca que m'ha acompanyat durant tots aquests anys i que ha marcat la meua vida.
Per això, aconselle els investigadors i investigadores novells que, abans de començar aquest llarg periple de la recerca, en trien bé el tema, amb les temptatives necessàries per canviar-lo si fa falta: allò sobre el qual haureu d'investigar vos ha d'apassionar realment, perquè haureu d'invertir-hi moltes hores d'estudi i sacrificis, i acabarà «absorbint» bona part dels vostres dies i de la vostra vida. Amb això, engresqueu-vos-hi i persevereu-hi, i acabareu veient els fruits de les vostres recerques!

Quin diríeu que ha estat el major repte de la vostra trajectòria investigadora com a especialistes en literatura femenina?

-Sens dubte, el major repte amb què m'he trobat en el camí investigador caminat fins ara ha estat el de superar problemes de cerca i localització de les fonts. Em referisc als textos de les dones dels segles XVI-XVIII, tradicionalment ignorats per la historiografia tradicional, que es troben o bé en impresos antics o bé en manuscrits inèdits. Dispersos en biblioteques i arxius de diferent natura, alguns són de difícil accés, com ara els que es troben en arxius monàstics o arxius institucionals per als quals cal acomplir amb una sèrie de tràmits i condicions abans d'accedir-hi; tràmits que no sempre ens resulten fàcils, en el nostre procés de recerca, en què necessitem ser resolutius i avançar a bon ritme segons uns cronogrames ajustadíssims amb què poder acabar les nostres investigacions amb èxit!
I això, sense tenir present que molts d'aquests textos documentats en la meua recerca han desaparegut, víctimes de la foguera per voluntat pròpia (o no) de les seues autores, empeses per unes circumstàncies i discursos socials adversos a l'escriptura femenina en època antiga, així com pel fet que alguns dels fons bibliogràfics i arxivístics en els quals es trobaven han estat destruïts en el transcurs de guerres o per inclemències meteorològiques fatals. També m'ha resultat complicat trobar algunes fonts secundàries, per tractar-se de bibliografia sovint especialitzada, antiga i molt poc contemplada amb anterioritat. Per això, resulta fonamental per a investigadors i investigadores interessats en aquest àmbit, l'existència de repositoris i biblioteques digitals, i altres recursos de les humanitats digitals que han permés accedir a una part del gran maremàgnum de fonts per endinsar-se en aquest món captivador.

Al vostre parer, quina eina manca en l’àmbit de la recerca per tal de donar a la figura de l’autora l’embranzida definitiva dins els estudis filològics i en la investigació en general?

-Segons el que he exposat abans, el que ens manquen són les edicions crítiques dels textos de dones, amb un aparat de notes i estudis monogràfics que els enriquisquen i que en faciliten la comprensió, segons nivells de lectura diversificats. Aquestes han d’anar acompanyades també d’edicions divulgatives posades a disposició d'un lector més general. Es tracta d'acabar amb la idea que les nostres dones dels segles XVI-XVIII no van escriure o no tenien interessos intel·lectuals. En aquest sentit, l'accés als textos de les autores de l'època ha de resultar prioritari i necessari, ja que ha de permetre llegir-los amb una mirada neta de prejudicis, i engegar recerques vinculades tant amb el món dels estudis literaris, la filologia, la història de les dones, la història de la educació, la història social i de la cultura, els estudis de gènere... àmbits, fet i fet, poc explorats a casa nostra amb relació a l'època dels segles XVI-XVIII.

-La vitalitat i la quantitat d’aportacions innovadores de línies de recerca com la vostra són un símptoma important del fet que durant anys les escriptores han ocupat un paper secundari en el món investigador. Què ens hem perdut durant tot aquest temps?

Al meu parer, certament, en les darreres èpoques hi ha hagut una important embranzida en l'àmbit de la recerca en literatura femenina, no només a casa nostra sinó també a nivell internacional. Ací, per exemple, hem de celebrar l'aparició de monogràfics relacionats amb l'escriptura femenina del període modern a la revista SCRIPTA. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval iModerna, la qual cosa ha permés donar visibilitat a un fenomen marginat durant anys. En aquest sentit, no vull deixar d'esmentar la manca de consideració que havia rebut aquesta literatura fins ara, motivada per prejudicis essencialment de gènere, lingüístics o epocals que han provocat l'anul·lació d'una part important de producció escrita a l'àmbit català, pel fet de venir d'una ploma femenina, per ser escrita en castellà (al costat d'altres llengües com el català o el llatí) i pel fet de pertànyer als segles XVI-XVIII, una època que, d'altra banda, ara se'ns presenta ríquissima en textos i en aproximacions d'estudis.
Són moltes les recerques engegades fins ara que ens estimulen i ens fan seguir investigant, buscar els «granets de veritat» dels quals parlava V. Woolf a Una cambra pròpia quan es preguntava per una tradició literària femenina («¿Com aconseguiré trobar els granets de veritat que hi deu haver encastats en tot aquest paperam? I mentre m’ho preguntava, em vaig imaginar d’esma la llarga llista de títols...»). Però el que en coneixem és només la punta de l'iceberg.

Igualment, la manca d’estudis específics comporta la creació de tòpics o falsos mites al voltant de la dona com a autora de textos diversos. Quins tòpics penseu que s’han creat sobre la figura de la dona intel·lectual al llarg dels segles i quins ja hem superat?

-Per simplificar, diria que alguns dels tòpics o falsos mites que ja s'han superat són clarament que la dona de l'època no llegia, no escrivia, no tenia experiències culturals més enllà del llindar de la casa familiar. Però, pel que sabem fins ara, gràcies als llibres, catàlegs i articles publicats fins al moment, les dones que ens han precedit van mostrar-se aptes per a l'exercici de les lletres, com en qualsevol altra esfera cultural, i no són bolets que sorgeixen per generació espontània. Cal acabar amb la idea de l'excepcionalitat i intentar traçar en la mesura del possible una nova genealogia femenina del saber i l'escriptura a casa nostra, emplenar uns buits de la memòria i restituir-ne els noms, abans no se'ls emporte el vent. El nostre millor homenatge a aquestes dones és llegir-les i entendre en quines circumstàncies van viure i escriure; arribar a saber quines xarxes i lligams van crear per enfortir-se, i quines foren les seues millors armes i els seus subterfugis per superar adversitats i fer-se sentir en un món escrit per i per a homes. Hem de rescatar, doncs, aquelles veus i intentar aprendre del passat per construir el present que volem. I, per això, no podem de deixar de banda tot allò que les dones van escriure, perquè ha marcat la història del nostre poble, malgrat que tot just ara les estiguem descobrint...